Fugies com el vent del teu propi jo.
Com el vent en plena travessia del desert.
No miraves enrere per por de convertir-te en sal,
no miraves endavant per por del futur incert,
només corries, esvalotadament, corries, visceralment,
com un reu que ha vist la única escletxa de la garjola,
Corries i deixaves enrere un rastre de pols inert,
una estela de baba calenta com de cargol,
Fugies i pretenies que el passat quedés esborrat
com si mai no hagués existit pels altres
Corries i fugies, tot deixant darrera teu
les línies inexactes i meravelloses del teu pinzell,
els traços homogenis de la teva imatge ventosa.
Fugies i et converties en no res, com el vent,
com la violenta tramuntana que tot ho remou,
i al cap i a la fi, desapareix sembrats enllà
oblidant el nord i les muntanyes. Oblidant l’origen.
Renegant, fins i tot, del Deu que l’ha parit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada