Sorgien de terra com els dits d’un Deu nerviós.
Anaven del marró a l’ocre passant pel blau i el roig
acolorint de manera insensata les branques del cirerer.
Aguantaven el fred del hivern amb l’esperança
d’una nova primavera que els omplis els buits.
Lluitaven per sobreviure, creient-se herois
restant immòbils al vent violent i les glaçades.
Sorgien com les entranyes d’un Deu poderós,
desafiant els elements, i mostrant-se orgulloses
a l’ull de qui les podia veure i admirar
de manera diferent i única, com elles se sentien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada