dimecres, 29 de desembre de 2010

TIPI A LA PLATJA Quim Ponsa i Albert Cuevas



















Castells de sorra a la platja,
deixalles improvisades
que el mar ha escopit
i transformat en bellesa.
L’atzar, el vent i el temps
han jugat a modelar-les.
Peces d’art atrevides
i tant sols endevinables
per l’ull astut i la fantasia
de qui es mira la vida
més enllà del que és visible.
Castells efímers fets de branques
formes geomètriques inventades
jocs d’escuradents imprevisibles
que formen polaritats, finestres,
ponts, espais onírics, mars dalinians...

Refugiem-nos en un tipi
sobre la sorra, arran d'onades
i gaudim les meravelles
que s’endevinen mar enllà.

La vida és més senzilla i deliciosa
del que ens volen fer creure.

ARBOREUM. Quim Ponsa i Albert Cuevas

















Sorgien de terra com els dits d’un Deu nerviós.
Anaven del marró a l’ocre passant pel blau i el roig
acolorint de manera insensata les branques del cirerer.
Aguantaven el fred del hivern amb l’esperança
d’una nova primavera que els omplis els buits.
Lluitaven per sobreviure, creient-se herois
restant immòbils al vent violent i les glaçades.
Sorgien com les entranyes d’un Deu poderós,
desafiant els elements, i mostrant-se orgulloses
a l’ull de qui les podia veure i admirar
de manera diferent i única, com elles se sentien.

TRAMUNTANA. Quim Ponsa i Albert Cuevas















Fugies com el vent del teu propi jo.
Com el vent en plena travessia del desert.
No miraves enrere per por de convertir-te en sal,
no miraves endavant per por del futur incert,
només corries, esvalotadament, corries, visceralment,
com un reu que ha vist la única escletxa de la garjola,
Corries i deixaves enrere un rastre de pols inert,
una estela de baba calenta com de cargol,
Fugies i pretenies que el passat quedés esborrat
com si mai no hagués existit pels altres
Corries i fugies, tot deixant darrera teu
les línies inexactes i meravelloses del teu pinzell,
els traços homogenis de la teva imatge ventosa.
Fugies i et converties en no res, com el vent,
com la violenta tramuntana que tot ho remou,
i al cap i a la fi, desapareix sembrats enllà
oblidant el nord i les muntanyes. Oblidant l’origen.
Renegant, fins i tot, del Deu que l’ha parit.

EL PONT. Quim Ponsa i Albert Cuevas





















Sorgeix la bellesa del no res
per convertir-se en escarafalls
sense angles ni fissures.
Flotant en el cel mig pintat
les branques presumides, dibuixen
figures geomètriques inventades.
Els cards les veuen volar divertides,
i al fons, l’horitzó inabastable,
ple de somnis de colors i núvols roigs
dibuixant amb destres pinzellades
un cel ple de somnis, on tot és possible.

FIGURES EMERGENTS. Quim Ponsa i Albert Cuevas

























Prop les aigües inestables
contemplava estupefacte el teu naufragi.
S’acostaven empeses pel vent les restes,
i jo amb peus de fang les recollia una a una
intentant recompondre els teus missatges,
com un puzle inacabat i ple de blaus i verds.
Al costat de l’arbre sec em creia a resguard
d’oratges, temporals i malaurances.
Els meus ulls escrutaven les aigües
buscant entre les algues i les branques
una ampolla amb un missatge teu.
Potser el Deu Neptú se’t va engolir
com engolia jo les pròpies llàgrimes.
Potser una sirena o un dofí
juga ara amb tu a redós del fons marí.
Potser danses amb els peixos
amb un collaret al coll d’algues i curculles.
Potser ara, per fi, ets feliç.